Jo no li diré adéu

Sota els meus peus, un llençol de fulles seques anuncien la seva mort, imitant el repiqueig que arriba del campanar.

Per moltes pregàries que li facin ell ja no hi és; per molts plors que comparteixin, les llàgrimes no esdevindran mai el seu cos; per molta gent que assisteixi al seu comiat, de ningú es podrà despedir.

Aixeco el cap i noto com el fred em talla les galtes, però tancant els ulls m'imagino que és ell que m'acaricia la cara i desitjo que aquest moment duri per a sempre.
Sento la rasa, que està enfurismada, i recordo aquelles petites discussions que havíem tingut. Les enyoro.
El Sol es pon, i jo me'l miro de la mateixa manera que veia brillar els seus ulls quan em parlava.

Sempre tindré motius per a seguir recordant-lo i és per això que em nego a acompanyar-lo al negre forat amb pudor d'humitat podrida on el volen tancar. Prefereixo saber que és ara quan es troba en llibertat absoluta i és per això que respiro a fons...vull omplir-me d'ell.

Sé que el xiuxiueig, vestit avui de dol, que ara m'arriba del poble es preguntarà perquè jo no em trobo allí entre ells, però no he volgut anar a dir-li adéu al tètric cementiri on enterraran el seu cos, he preferit dedicar-li un a reveure des de l'obaga on s'ha alliberat la seva ànima...me'l segueixo estimant.

Lectures: 1136 Darrera: 06.02.2012
Etiquetes: narracions , impressions personals