50 aniversari del viatge a la Segarra: de Sant Ramon a Sant Guim de Freixenet

.. el camí de les Oluges és un camí tranquil, que més aviar baixa una mica i no exigeix grans esforços. Apareixen a mesura que anem seguint i baixant unes valls cap a l'esquerra que semblen boniques, i nombroses clapes verdes, cada cop més vives i juntes…. retrobo el riu Sió

La Segarra és plena de pobles enlairats, una mica escenogràfics, dramatitzats per les restes d'un castell o una torre antiga. Però Montfalcó Murallat és la peça més aconseguida de la sèrie. ...arribem a l'entrada del poble, perquè només n'hi ha una: és una doble porta, formant angle, que fa més difícil encara l'accés quan es tracta de barrar el pas als forasters indesitjables.

Des del seu turó, Montfalcó domina el que en podríem dir la vall de les Oluges, en aquest punt clau on s'ajunta el riu Sió amb el torrent de Freixinet, i on conflueixen també diversos camins que serveixen la comarca.

Les Oluges és un poble estirat i costerut, adossat a la muntanya. Deu tenir uns tres-cents habitants. El dinar no es presenta massa fácil. Ens assenyalen un bloc que en dicen l'Estanc, notablemente brut i bastant espantós.

.. ens arribem al cafè. És el migdia de diumenge, i el cafè de Les Oluges està animat. A mi m'agraden aquests cafès instal·lats en un pis, en una sala gran una mica desgavellada, amb fusta al terra i una estufa de closca d'ametlla, per a l'hivern. Hi ha gent bevent cervesa i jugant a cartes, sota un embigat molt visible.

Dinem a casa de la carnissera. No a la botiga, sinó al menjador de casa seva. Nosaltres dinarem aquí i la carnissera i la seva família en una altra habitació.

La gent és així, són les coses de la bona fe. Acabat el dinar, aconseguim de fer amb la carnissera una mica de tertúlia. Resulta que a Les Oluges ha arribat la febre de la motorització, i diu que al poble ara hi ha trenta o quaranta motos. Quan ve la tarda del diumenge, doncs, els nois se'n van.

- Cap a Cervera, és clar.
- Cap a Cervera, sí, cap a Guissona i a Torà
- Tenen diners - diu- però no en gasten. I, sobretot, no els gasten aquí

Aquesta vall del Sió té, en aquest punt, un pas estret, i quan s'eixampla no triga a comparèixer el poblat. Santa Fe és una aplegament de cases en un serrat, a sis-cents metres d'altura.

És un portal que em fa molta impressió, no sé exactament per què, potser per la qualitat tan llisa i afinada de les pedres, regularment tallades, que el formen; potser pel color que agafa en aquests moments, o qui sap si el que fa respecte d'aquest arc és que, just al darrerem n'hi ha un altre que ja està mig enrunat'

'El castell, enfilat -és clar-, no m'agrada. Potser és més important (...), però en la seva decadència ha estat aprofitat d'una manera molt matussera. Presenta afegits de maons, i un pegat que ja no pot ser més infeliç: de la llarga i magnífica paret de pedra en surt una tribuna increïblement moderna i vulgar.

En un blacó hi ha dos marrecs, molt petits, que xerren. Un d'ells diu:
- Et fotré una, una, una puntada de peu als morros...
Tots dos están agafats las barrote del baldó, i després d'un silenci el menú - que és molt menut- xerrarire hi torna, no falla:
- Et fotre per, per, per……….

El pas del riu s'estreny, i quan les muntanyes tornen a enretirar-se apareix Estaràs. És ben clar que aquest pobles s'han situat en aquells indrets on la vall presenta una superfície més àmplia i més útil.

Estaràs, si fa no fa a la mateixa altitud que Santa Fe, no s'hi assembla pas gaire. Xerrem una mica amb una vella. Es veu que quan arriba en aquets pobles un foraster, sempre passa una vella. No sé si és que les velles no paren d'anar amunt i avall o és que surt a espiar les intencions i els moviments del desconegut.

La vella que ens 'ha tocat, a Estaràs és una vella magnífica, franca, satisfeta. N'està contenta del poble.
- És un bon poble, sí senyor, perquè està molt ben orientat, comprèn?. A l'hivern queda ben arrecerat, i a l'estiu no hi ha res que quiti la fresca…. - i mira cap a la vall..

Al cap d'una estona tinc prou confiança per a comentar-li que em convindria de fer certes necessitats. La vella em mira com si volgués mesurar les meves exigències. Estira el braç enllà, assenyalant el mur de pedra que hi ha tocant l'església i diu:
- Segueixi aquell camí, i al cap d'una estona passi a l'altra banda del mur de pedra. Allà on hi ha l'herba tendra. Estigui tranquil.

Deixem el poble endarrera, la ribera s'encongeix, i passem de seguida per Gàver. Poques cases. No ens hi aturem.

A peu de Castell ( de Santa Maria) se'ns planteja un dilema. Si seguim aquest camí arribarem a Sant Domí. Però hi ha un inconvenient: sembla que Sant Domí ja no pertany a la Segarra. No és gens segur, però és clar que la divisió comarcal sempre separa dues coses que estan tocant…. Pel que pugui ser, el dilema es resol per la via de la fidelitat.

Freixenet és un poble costerut. L'església està en un punt molt enlairat, i és aquí on descansem. Al davant tenim la posta - un punt espectacular, com si vessés dels seus límits normals - , a l'esquerra el límit de la Segarra i a la dreta, lluny, Sant Ramon. A l'esquena s'estiren uns turons plens d'alzines, de roures, de pins.

Sant Guim ens deixa parats. No té res a veure amb cap poble de la Segarra, de fet no té res a veure amb cap poble clàssic. El primer que fem és buscar fonda, ens decidim per la Fonda Felip, d'aire modern, que resultarà excel·lent i en la qual podrem disposar d'un bany.

Llavors veiem ben clar que Sant Guim és un poble nou. Ens diuen que va néixer fa 80 anys, com a consequència de l'estació de ferrocarril. La modernitat del poble explica aquesta església singular amb un campanar de pissarra, únic a la Segarra.

Sopem a la fonda. Prenem cafè a la peixera d'un bar, l'altaveu del qual dóna música de jazz. És de nit quieta i fosca.

* Conjunta de Jaume Moya, Josep M. Santesmasses i Ramon Sunyer


Compartit per somsegarra.cat