opinió mitjans dijous 23 març 2006 Autor: Vicent Partal

Ara la independència ( Article d'opinió)


<< Tornar     

Ahir es va aprovar en comissió l'estatut d'autonomia del Principat. í‰s un estatut fracassat abans de nàixer, sobretot comparat a l'estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya, i vista l'abismal diferència a la baixa que hi ha entre l'un i l'altre. Si s'haguera aprovat aquell estatut, és molt probable que una altra generació s'hauria acomodat de bon grat a l'estat de les autonomies. Però l'enorme retallada, la manera com s'ha fet (ensenyant que Espanya no té la menor voluntat de respectar-nos) i el despertar sobiranista (que encarna, més enllà dels partits, la manifestació del 18-F) obren a l'horitzó polí­tic d'aquest paí­s un nou escenari: el de la independència. La independència no pas com un anhel romàntic, sinó com una opció concreta, raonada i pròxima.

Evidentment, no parle de la independència a la manera antiga. La independència és avui, simplement, tenir el dret de decidir i la capacitat de fer cessió d'aquest dret sense coaccions. La independència, doncs, serà, segurament, una cadira i un micròfon al consell de ministres de la Unió, una circumscripció electoral pròpia a les eleccions europees i la plena decisió sobre els afers interns. Poc èpic per a alguns, però per això mateix, eficaç i natural.

A mi, l'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya em semblava insuficient, però prou digne. I em va semblar magní­fica la manera com es va aprovar i com es va defensar a Madrid el primer dia. Però crec que tot quant ha vingut després és la crònica d'un final d'època. El menyspreu amb què el govern socialista espanyol ha tractat la voluntat del Parlament de Catalunya és extraordinàriament irresponsable, perquè ignora que a tot el Principat el sentiment de ser una nació i de tenir el dret de decidir ha adquirit una amplitud que abans no tenia i que ja no té marxa enrere. El fet que el PSC s'haguera avingut a parlar de nació catalana amb normalitat i l'impacte de la proclamació de l'estatut al Parlament han trencat moltes barreres i han obert moltes ments. L'estatut nostre, el del Parlament, contenia l'essència del sobiranisme: ens proclamàvem una nació, no una autonomia entre disset, i decidí­em nosaltres els nostres impostos i, per tant, que volí­em fer, a la vida diària. El paí­s es va creure que allò anava de debò i, com sol passar quan tastes el dolç, pocs n'hi ha que després accepten sense dir res que els el traguen de la boca. Especialment per la manera com ho han fet, i per molt que la complicitat del PSC i CiU (que tan bé havia contribuït a aixecar-ne el sostre al Parlament) donen arguments al president Zapatero.

El tracte a què ha estat sotmès l'estatut a Madrid és humiliant. El tracte que hem rebut nosaltres, representats pels nostres diputats, ha estat humiliant. El govern Zapatero ha negat la seua promesa i ens ha plomat sense pietat. Només raons partidistes permeten de sostenir sense rubor que això és un bon estatut. I fins i tot en els punts en què és millor que no el que tenim peca del defecte original: de la humiliació de veure com el 90% del Parlament de Catalunya no és un percentatge suficient per a merèixer respecte de l'estat espanyol ni per a acceptar que es pot jugar sense cartes marcades.

No conec ningú que estiga entusiasmat amb aquest estatut (com a molt n'hi ha que et diuen que és el millor que es podia aconseguir). No hi ha enlloc del paí­s l'excitació devetllada per l'estatut del Parlament, què era un full net, escrit sense coercions mentals i un exercici de diàleg constructiu entre catalans. Té raó el president Maragall quan afirma que amb aquell estatut el Principat proposava sense disfresses ni ambigüitats. Amb l'estatut del Parlament es feia una proposta: la de ser espanyols d'una manera còmoda. La resposta ha estat que això no és possible. Que no hi ha una 'manera catalana de ser espanyol' que puga ser respectada o entesa a Madrid, ni quan ve avalada pel vot del 90% dels catalans. O som com ells diuen que hem de ser o no podem ser... Doncs anem-nos-en.

No és tan difí­cil. Per sort, ara no hi ha tancs que ens aturen, el marc europeu ens estalvia les pitjors tensions i podem afirmar, amb proves que entenen els nostres conciutadans de la Unió, que volem una cosa tan elemental com decidir per nosaltres mateixos, democràticament i respectant els drets de tothom. Podem dir i demostrar que s'ha fet l'esforç d'articular un discurs comú entre partits nacionalistes catalans i partits espanyols a Catalunya, que no hi ha enfrontament intercomunitari, que el consens ha anat més enllà i tot d'allò que és raonable, que s'han respectat en tot moment la legalitat i les formes. I podem demostrar, amb xifres i percentatges si cal, que la resposta a aquest enorme esforç nacional ha estat el menyspreu a la voluntat dels nostres representants.

Naturalment que no serà senzill. Ni passarà l'any vinent. No sabem com passarà. Però no cal que dramatitzem. D'estats, n'apareixen cada pocs anys i s'integren a la Unió Europea. Fa vint anys, per exemple, Estònia era una república soviètica. Demà Montenegro esdevindrà independent seguint unes guies molt clares marcades precisament per la Unió Europea. Avui el govern britànic té poders de codecisió en algunes matèries a la república irlandesa, que es va crear a base de violència. I n'hi té perquè la Gran Bretanya accepta, en canvi, que el govern irlandès tinga funcions de suport a la comunitat republicana del Nord d'Irlanda que tant ha costat de mantenir sota l'ocupació. Fins i tot hem vist, aquests darrers dies, que, al govern espanyol, no li toca més remei que acceptar que els ciutadans de Gibraltar puguen decidir lliurement el seu futur, per bé que invoquen, per cert, el mateix tractat d'Utrecht que justifica la nostra incorporació a Espanya. I tot això, i més coses que passaran, té una raó simplicí­ssima: no es pot anar, dintre la Unió Europea, contra la democràcia i, la democràcia, la representa el vot popular. Com impediran que diguem què volem ser?

No serà senzill, doncs, però avui em manifeste segur i convençut que d'ací­ a vint anys el Principat de Catalunya (i/o Euskadi) no seran una autonomia d'Espanya i prou, com ara. Perquè Espanya no té temps de canviar, no és atractiva per l'espoli econòmic persistent a què ens sotmet, ja no ens és imprescindible en el nou marc europeu i s'ha demostrat tan inflexible que crea desafecció. La seua oportunitat es deia Zapatero, i el moment de creure-hi (en ell, i en Espanya) ja ha passat.





Font: vilaweb.com Etiquetes: opinió independència

Ho vols compartir?


dijous 12 desembre 2019
Logina

Especials

Canvi de comarca
Gos sacrificat
fractura hidràulica (fracking)
10 més llegides

Traductor / Translator